M’ha fet gràcia observar que, des que vaig fer el post anterior, el Feedjit ha registrat diverses entrades al Petit Blog buscant la lletra de la cançó del vídeo que vaig posar “El Petit més Gran”, de Toni Beiro.
Així doncs, què menys puc fer que copiar-la?
Aquest és el post número CENT del Petit Blog... Petit, però també gran per a mi... i si posant aquesta lletra algú que la buscava està content, doncs jo també ho estaré ;-)
EL PETIT MÉS GRAN, Toni Beiro.
Té honor i el do
el do de la humilitat.
Té allò que espera la gent
t'arranca del seient
tothom dret i emocionat
oh si.
Caigut del cel
va sempre acompanyat
d’àngels que van dibuixant
camins que s'obren pas
a la genialitat cap a l'eternitat.
És com veure jugar els deus
tot el camp es posa en peu
veig la màgia al meu davant
molt mes ràpid que un llamp
es el petit mes gran
oh no
Mai m’hagués imaginat... no, no
tenir la sort de contemplar
el guerrer que es va forjant
un cop cada cent anys
es el petit mes gran
es el petit mes gran
oh no
everybody
uhmm uhmm
Caigut del cel
va sempre acompanyat
d’àngels que van dibuixant
camins que s'obren pas
a la genialitat cap a l'eternitat.
És com veure jugar els deus
oh si
tot el camp es posa en peu
veig la màgia al meu davant
molt mes ràpid que un llamp
es el petit mes gran
oh no
Mai m’hagués imaginat, no
tenir la sort de contemplar
el guerrer que es va forjant
un cop cada cent anys
es el petit mes gran
es el petit mes gran
es el petit mes gran
es el petit mes gran
Les Noces de Canà, de Veronese.
Els Reis li van portar a la Mercè convertit en un Puzle de 1.000 peces.
Ja l’ha començat!
El seu primer comentari: “M’encanta! És ple de cares!” :-)
Plou... El dia és pesat i trist... Sembla com si aquesta capa gris que es veu quan aixequem els ulls fos un sostre que baixa i baixa, deixant-nos cada vegada menys espai, amenaçant amb esclafar-nos. Fins i tot costa de respirar en un dia així. L’humitat es fica dins els ossos, tot fa mal...
No sé què passa... Ja no queden d’aquells preciosos dies freds i assolellats, on, embolicats amb bufanda, gorro i guants, la gent passeja feliç, sense paraigues, sense esquitxos als peus, sense mal de cap, sense aquest ambient opressiu...
Darrerament, o fa un Mestral de por, o plou... Què poquets dies macos hi ha!
Ni tan sols vull buscar una imatge per decorar un dia que no té colors...
La Júlia ha sabut d’alguna manera que avui era el meu aniversari i ha decidit que em volia fer un regal... I ha estat una sorpresa inesperada... I m'ha agradat moltíssim!!
Gràcies, Júlia!!
