"Les darreres pluges havien caigut el mes d’octubre passat. Els camps havien passat del verd al groc i després, només la terra. Aquesta terra erma i dura, aquesta terra que, de sobte, esdevé desert. Fins que, després de mesos i mesos de calor, comença a caure alguna gota perduda i... la primera ploguda. Però tothom està a l’espera. Falta la segona. La que els permetrà de llaurar i sembrar. Però aquest any sembla que no vol arribar. I comença a fer por. Por perquè un any de sequera seria catastròfic. Catastròfic quan es viu al límit. Quan les collites són el que els ha de donar el menjar de tot l’any. Quan tot depèn d’un sac de blat de moro. I et demanen que preguis. I miren al cel i... quan el murmuri d’un mal any comença a ésser un crit, el cel ennegreix i també crida. Crida fort entremig d’uns llamps que es dibuixen espectacularment. I l’aigua cau, sense mesura, sobre aquesta terra seca. I l’alegria de la gent no es pot explicar. I els més menuts es posen a dansar sota la pluja i tot s’atura. S’atura per contemplar, com no ho havia vist mai, aquest gran misteri de la vida que comença. I l’endemà tothom serà al camp. Les mans a l’aixada. Les esquenes corbades. I la terra. Aquella terra que semblava morta, esdevindrà les entralles d’una nova vida."
Avui, que al blog gran he parlat de l’Àfrica de l’Est, copio aquest fragment tan maco del Blog d’en Joan Soler, que viu a l’Àfrica de l’Oest i que descriu tan bé com n’és d’important la pluja.
Tota la pluja que cau endebades aquí que poca falta fa ,sobretot la que cau a ciutat, es podria traslladar cap allà on fa falta...cap allà on és tant necessària!
ResponEliminaSi poguéssim fer moure els núvols cap on volguéssim! :-)
ResponEliminaSaps en què m'ha fet pensar aquest post (i també el del blog gran)?.
ResponEliminaEn la "nostra llista de prioritats", en com considerem molt importants i ens atabalen certs temes que, quan els posem al costat de les necessitats realment importants que molta, molta gent no pot ni cobrir, resulta que no importen tant.
Tens tota la raó, MAC, tot és tan relatiu... Hauríem de saber donar gràcies del què tenim i compartir amb els que no tenen, però vivim en un món tan materialista que, per exemple, no poder fer un viatget per vacances, no estrenar roba cada temporada o no sortir sovint a sopar ens fa sentir "frustrats" (i poso aquests exemples perquè m'ho aplico a mi mateixa) i no ens adonem que, al costat d'aquestes persones som, tots, uns privilegiats.
ResponEliminaJa que en l'altre post no ens deixes comentar, ja et dic aquí que jo també sóc soci de 'Acción contra el hambre'. No és que ho tries, gairebé m'ho vaig trobar fet, però no em penedeixo de col·laborar, encara que sigui a petita escala, i espero que els meus diners serveixin per alguna cosa.
ResponEliminaEeeei, XEXU!! Oi que és una ONG que dóna confiança? Jo crec que sí, que les nostres aportacions serveixen i tant que sí!! :-)))
ResponElimina