EL DRET A DECIDIR D'UN POBLE ÉS L'EXERCICI DE LA DEMOCRÀCIA EN ESTAT PUR. A QUI FA POR AIXÒ?

dimecres, 2 de febrer de 2011

Reflexiona sobre les teves benediccions presents...


I ara els enllaços per si algú té curiositat, perquè la frase sortia a moltes pàgines, però enlloc citaven el text al qual pertanyia i això no es fa. Després resulta que frases de Goethe s’atribueixen a Cervantes... i no pot pas ser :-)
Les coses s’han d’aclarir bé, com quan al cole fèiem exàmens i al final de la pregunta deia: Justifica la resposta.

Aquesta és la web que diu on es pot llegir la frase.
I aquí hi ha el text sencer del conte.

En tot cas, la frase em va agradar... és una bona filosofia de la vida -difícil de dur a terme, potser- però que, al menys s'ha d'intentar. Mirar endavant, valorar allò de bo que tenim i no estancar-nos lamentant allò que ens ha anat malament...

8 comentaris:

  1. veig que segueixes molt dikensiana Assumpta, molt bona reflexió i sí als exàmens i als treballs sempre s'ha de posar la font i justificar la resposta! tens un excel·lent!

    ResponElimina
  2. També em sembla que és una d'aquestes frases més fàcils de dir que de seguir però que, tot i així, n'hauríem de fer cas.
    M'ha recordat aquella altra que diu "si plores per que ha marxat el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles", que en una cerca ràpida per això de l'internet he trobat que la va dir en Rabindranath Tagore... però ves a saber! ;-))

    ResponElimina
  3. Però la frase deixa de banda una part molt important del sentir de les persones. La primera part és impecable, sempre hauríem de saber trobar la part positiva del que ens passa, cosa difícil, com saps. Però no fixar-se en les desgràcies passades? No és això el que fem normalment. Generalment ens lamentem del present, sense trobar les coses bones, i recordem coses passades que eren millors. De coses bones i dolentes tots n'hem viscut. Però al present no ens lamentem de les dolentes passades, qua allà es van quedar, sinó de no tenir les bones.

    ResponElimina
  4. ELFRI.- A mi m'agafen uns "atacs" d'admiració impressionants i ara estic en una fase Dickensiana a tope
    Uaaaau! Un excel·lent!! No els treia quan anava a classe i n'he tret un ara!! :-DD


    McABEU.- Sí,suposo que la idea és semblant a la que tu dius... i haurem de fer el possible per a seguir-les :-)
    Aaaah, doncs ja saps, a documentar-te per saber qui va dir frase que cites si vols que l'ELFRI et posi bona nota!! :-DD


    XEXU.- Sí, crec que tens una part de raó... ho he estat pensant una estona i és veritat: normalment ens lamentem d'allò del present que no ens va bé i no veiem la part positiva. Però crec que la frase el que vol és evitar que caiguem en una mena de pessimisme tipus "sempre em surt tot malament"... o sigui que el fet de que hi hagi coses que no ens vagin bé en el present, faci que ens sentim com si mai ens sortís res be, recordant tot allò que, en el passat, no ha sortit com volíem.
    És una invitació a mirar endavant :-)

    ResponElimina
  5. Sí, es difícil, però val la pena intentar el que en Charles ens proposa. Per altra banda, en Xexu, té tanta raó com en Charles.

    ResponElimina
  6. JOSEP LLUÍS.- Sí, jo també crec que ho hem d'intentar... fer l'esforç de mirar sempre endavant i no quedar-nos encallats per moments de mala sort del passat.

    Ei, és que en XEXU és molt reflexiu també! ;-) (ja porta tres anys seguits el premi C@ts al blog reflexiu hehe)

    ResponElimina
  7. A la peli que he vist avui es feia referència a Dickens, un dels personatges principals l'admira. Saps de qui m'he enrecordat? jejejeje

    una gran frase, però difícil d'aconseguir, sobretot la segona part.

    ResponElimina
  8. RITS.- Siiiiii!! t'has recordat de mi!! hehehe ;-))
    Ostres!! Mira què he trobat! :-)
    "Clint Eastwood y el guionista Peter Morgan (The Queen, El último Rey de Escocia, El desafío - Frost contra Nixon) forjan un relato que remite constantemente a la obra del escritor inglés Charles Dickens, y que contribuye a enfatizar la soledad y vulnerabilidad de los personajes. Esta continua alusión constituye todo un tributo a este genio de la narrativa: George utiliza los audio-libros de Dickens para conciliar el sueño; el retrato del escritor está colgado en la pared de su casa; la determinación y las caminatas de Marcus recuerdan a los personajes infantiles de sus novelas; y, como colofón, el encuentro final de los protagonistas se produce en el mismo Londres, con visita a la residencia Dickens incluida.

    Caram, caram, caram... :-))

    ResponElimina