Hola, Petit Blog,
Aquesta tarda he estat llegint una estona. Estic acabant el Diari d’Anna Frank (la Mercè em va regalar -a petició meva-, pel meu aniversari de desembre de 2009, l’edició en català del diari complert) em queden tan sols cinquanta pàgines, però si llegeixo molt seguit se’m cansa la vista, així que descanso una estona (tot i que no és que venir aquí a parlar amb tu sigui relaxant pels meus pobres ulls, precisament hehe) a més, a mida que vaig avançant, em fa por arribar al final... és el que em passa quan llegeixo coses històriques que sé que acaben malament.
No puc esperar que la pobre Anna surti alliberada i pugui realitzar el seu somni de ser periodista i escriptora, de viure un any a París i un any a Londres per dominar bé aquests dos idiomes en els que ja es defensa... no puc esperar a saber si, fora de la “casa del darrera”, seguirà enamorada d’en Peter o, en llibertat, les coses canviaran... Sé com acaba tot i, sense poder evitar-ho, m’entristeix.
Sento, exactament, la mateixa sensació vaig tenir en llegir les
Cartes des de la presó, de Dietricht Bonhoeffer, mort en un camp de concentració nazi...
Potser és per això que sempre m’agrada triar novel•les que no facin patir o, en el pitjor dels casos, que, per moltes desgràcies que puguin passar, hi hagi l’opció d’esperar un final feliç...
