EL DRET A DECIDIR D'UN POBLE ÉS L'EXERCICI DE LA DEMOCRÀCIA EN ESTAT PUR. A QUI FA POR AIXÒ?

diumenge, 19 de juny de 2011

Entre pàgina i pàgina...

Hola, Petit Blog,

Aquesta tarda he estat llegint una estona. Estic acabant el Diari d’Anna Frank (la Mercè em va regalar -a petició meva-, pel meu aniversari de desembre de 2009, l’edició en català del diari complert) em queden tan sols cinquanta pàgines, però si llegeixo molt seguit se’m cansa la vista, així que descanso una estona (tot i que no és que venir aquí a parlar amb tu sigui relaxant pels meus pobres ulls, precisament hehe) a més, a mida que vaig avançant, em fa por arribar al final... és el que em passa quan llegeixo coses històriques que sé que acaben malament.

No puc esperar que la pobre Anna surti alliberada i pugui realitzar el seu somni de ser periodista i escriptora, de viure un any a París i un any a Londres per dominar bé aquests dos idiomes en els que ja es defensa... no puc esperar a saber si, fora de la “casa del darrera”, seguirà enamorada d’en Peter o, en llibertat, les coses canviaran... Sé com acaba tot i, sense poder evitar-ho, m’entristeix.

Sento, exactament, la mateixa sensació vaig tenir en llegir les Cartes des de la presó, de Dietricht Bonhoeffer, mort en un camp de concentració nazi...

Potser és per això que sempre m’agrada triar novel•les que no facin patir o, en el pitjor dels casos, que, per moltes desgràcies que puguin passar, hi hagi l’opció d’esperar un final feliç...

10 comentaris:

  1. Ja fa temps que el vaig llegir, i ara mateix n'he acabat un altre (Sol a Berlín) que m'ha portat el mateix tipus de sentiments que descrius. Així i tot, les dues són grans llibres i històries de les que aprendre.

    ResponElimina
  2. PORQUET.- Tens raó :-)
    Com he dit, vaig ser jo mateixa qui va demanar a ma germana aquest llibre com a regal... però m'ha costat un any i mig dir "va, ara el llegeixo".
    Jo havia tingut una altre edició, en castellà, i el vaig començar fa uns anys, però era molt dolenta (molt mala impressió, lletra molt petita...) així que el vaig deixar (l'havia comprat en una Fira del Llibre vell i d'ocasió) però pensava que és un llibre que s'ha de llegir... però és això... se m'encongeix el cor pensant en tots aquells fets i em fa patir.
    Però està bé, tens raó, s'han de llegir per aprendre i saber que algunes coses no han de passar mai més.

    ResponElimina
  3. Has vist Assumpta? S'acaba el cap de setmana, i tothom a publicar com desesperats. Tant com ens hem avorrit! Ja no cal que parlis amb el blog que hi ha feina a comentar aquí i allà.

    La veritat és que la tal Anna Frank era molt pesadeta. El principi està molt bé, però després cansa una mica. Bé, a mi em va cansar. Espero que t'agradi fins el final, encara que ja saps com acaba. Veus, aquí no hi ha manera de que hi hagi final feliç, és un llibre dels meus. Bé, ja saps que parlo dels nostres relats, al llibre em sembla que li posaria dues arroves com a molt.

    ResponElimina
  4. XEXU.- Sí!! són uns desconsiderats aquests blogaires!!!! Jo anava perduda, posant comentaris a llocs on ja havia passat, repetint-me...

    No, pobreta Anna... dos anys tancada a una casa sense poder trepitjar el carrer, sortir, córrer, menjant-se el coco, amb males condicions alimentàries, higièniques... en un ambient opressiu: al matí et discuties amb algú i el veies constantment... i, sempre, amb la por "latent" de ser descoberts... i, tot això, en plena adolescència!!

    A mi em fa patir... i molt, la veritat és que no voldria semblar exagerada, però és que ho sento tal qual ho dic... el llegeixo perquè "el vull llegir", però a mida que va avançant em faig un fart de patir, m'angoixa... m'imagino el que li passarà, penso en els camps de concentració i penso en la barbarie tan gran que va ser tot allò i vaig llegint com ella estudia, com li agrada la mitologia grega, com li fa gràcia fer genealogies o guardar fotos d'actors, actrius, pel·lícules... i sé que la mataran... i que això va ser real... i se'm fa un nus a la gola.

    Ostres... quin comentari m'ha quedat... potser mai n'havia fet un així... però mira, és el Petit Blog i això gairebé no ho llegeix ningú :-)

    ResponElimina
  5. És interessant el servei que et fa aquest Blog, que et sembla com una mica secret, amb això que dius que no el llegeix ningú!!... És el teu refugi, quan com ara, volies esbrabar la teva angoixa i descansar els teus ulls...
    I la de moments espontanis que vas afegint!!...
    Ara els he anat repassant i una vegada més m'admira la manera de fer teva amb totes les teves coses.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  6. MONTSE.- Hola guapa :-)
    Bé, ja sé que és un blog públic hehehe però reconec que, no sé per què, a mi em fa la sensació que el que poso aquí ho veu molt poqueta gent, és un blog amb poquetes visites... però selectes! :-))
    Una abraçada ben forta també per a tu, que sempre tens paraules maques per regalar :-)

    ResponElimina
  7. Jo no matreveixo a llegir-lo, tot i que el tinc... no m'hi veig en cor.

    Així que el blog petit té poques vistes però selectes!Caram!

    ResponElimina
  8. MIREIA.- No saps com t'entenc!! Pensa que jo li vaig demanar a ma germana pel meu aniversari del 2009 i fins ara no m'he dit "va, a llegir-lo"... i no és que el llibre sigui especialment dur en el que explica i, si hagués acabat bé, amb el seu alliberament, es donaria per bo tot el que han hagut de passar durant els dos anys d'amagats...
    El pitjor és que tu vas coneixent l'Anna i la seva família i saps que acaba malament.
    Et confessaré una cosa: Jo el vaig estar alternant amb un d'Agatha Christie, així no llegia tan sols aquest :-)

    I tant que sou selectes els que veniu a visitar el Petit Blog!! :-DD

    ResponElimina
  9. Si no fos perquè tinc tantes lectures pendents, aquest és un llibre que m'agradaria rellegir, ja que quan el vaig llegir era molt jovenet i de ben segur que no li vaig treure tot el suc que ara, de gran, segur que li trauria.

    Ja saps que no sóc gaire amant de recomanar llibres, però no em puc estar de dir-te (ja veus que no escric “recomanar-te) que un dels llibres que més m'ha impressionat sobre la guerra és “Els vençuts”, de Xavier Benguerel, en el qual i amb una magnífica prosa, l'autor relata la seva experiència des que va fugir, poc abans d'acabar una guerra ja perduda, de Barcelona fins a França, on va anar a raure al camp de refugiats de Argelers.

    Aquí hi trobaràs un apunt que David Madueñas, del blog “Llunàtic”, va fer sobre aquest llibre, on també hi podràs llegir el començament de la novel·la perquè puguis copsar amb la magnífica prosa de Bengueral de la qual et parlava amb què et trobaràs si et ve de gust llegir-te'l.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  10. ASSUR.- Holaaa!! Quina gràcia em fa llegir-te aquí!!
    A mi la veritat és que aquest llibre m'ha deixat una mica trista... vas llegint, avançant, veient com ells tenen l'esperança d'algun dia poder tornar a viure en llibertat... però al final, amb l'annex on explica com acaba tot, es fa molt dur.
    Estic seguríssima que el llibre del que parles (no dic "recomanes", eh? hehe) és boníssim, però ara necessito canviar de tema...
    A més (i que no ho vegi ningú) estic infringint les meves normes, perquè fa uns dies que em molesten els ulls, els tinc carregats i m'agafa mal de cap... així que he dit que estaria tres dies sense connectar-me i que començaria... fa 43 minuts!! Ai!!
    Espero tornar amb noves forces... però és que no volia deixar de respondre el teu comentari :-))

    ResponElimina