El millor de quan plou (i ara no és que plogui, és que fa una tempesta impressionant de llamps i trons) és que no surten les motos. Aquesta nit probablement no hi haurà escàndol al carrer. Aquesta nit es descansarà molt bé.
Avui ha fet cinquanta-quatre anys que els pares es van casar... a Montserrat... FELICITATS, PAPIS!!
M'acabo d'adonar que aquest és el post cent cinquanta del Petit Blog :-)
Mira si tens coses a celebrar! Menys la pluja. Felicitats per tots els homenatjats.
ResponEliminaCent cinquanta posts és una xifra ben maca i que millor que celebrar-la recordant l'aniversari de noces dels teus pares i amb una nit tranquil·la sense sorolls. Felicitats!! :-))
ResponEliminaDoncs celebra tots els esdeveniments tal i com pertoca! Espero que hagis descansat bé i que passis un bon diumenge... ara ja sí, sembla que assolelladet!
ResponEliminaXEXU, MAC, PORQUET... Estem a un punt de la Lliga!!
ResponElimina(ai... no, que aquest post no anava d'això!! hehehe)
Gràcies per haver deixat un comentari en aquest post, que era una mica especial...
És veritat que ahir va fer 54 anys que els meus pares es van casar, però ells només en van estar 48 junts, aquí, en aquest món, perquè en fa sis que el meu pare va morir... Però ma mare, al cap de dos anys ens va dir "Fills, aquest any en fa 50 que el vostre pare i jo ens varem casar... Us convido a dinar a Montserrat, perquè, encara que ell no hi sigui físicament, els cinquanta anys de casats els fem igualment... ell ja ens acompanya d'una altre manera..".
I ho vàrem fer :-)
Vàrem anar a Montserrat, vàrem assistir a Missa, vàrem cantar el Virolai i vàrem dinar plegats... Res de gran festa, res de molts convidats, és clar... eren unes noces d'or una mica especials... però per a ella allò tenia un valor simbòlic i jo, l'admiro :-)