EL DRET A DECIDIR D'UN POBLE ÉS L'EXERCICI DE LA DEMOCRÀCIA EN ESTAT PUR. A QUI FA POR AIXÒ?

dissabte, 28 d’abril de 2012

Quatre fragments...


Hi ha tant de fang als carrers com si les aigües s’acabessin d’enretirar de la faç de la terra i no fóra estrany trobar-se un megalosaure, d’uns quaranta peus de llargada, que puja balandrejant com un llangardaix elefantí cap a Holborn Hill. El fum que davalla de les boques de les xemeneies produeix un plugim negrós de volves d’estalzí grosses com autèntics borrallons de neu posats de dol, podria pensar-se, per la mort del sol. Els gossos, indestriables del llot. Els cavalls, esquitxats fins a les mateixes ulleres, gairebé també. Els vianants, contagiats d’una epidèmia de mal humor, s’empentegen els paraigües i perden l’equilibri per les cantonades, on desenes de milers de vianants més han lliscat i relliscat des que es féu de dia –si és que en aquest dia es féu de dia–, afegint nous pòsits de fang, crosta sobre crosta, que s’enganxa amb tenacitat en aquests punts del paviment i s’hi acumula amb interès compost.

El zumzeig del cas Jarndyce contra Jarndyce continua. A mesura que ha anat passant el temps, aquest espantall de procés ha esdevingut tan complicat que cap ésser viu no sap què significa. Les parts implicades encara menys; fins al punt que s’ha constatat que no hi ha dos advocats de la Cancelleria que en puguin parlar durant cinc minuts sense arribar a un total desacord en totes les premisses...

Malgrat que a l’escola del veïnat, on anava a mitja pensió, hi havia set nenes, i que m’anomenaven la petita Esther Summerson, mai no havia anat de visita a casa seva. Totes eren més grans que jo –per descomptat era la més petita de bon tros–, però em semblava que a més d’això hi havia un altre motiu de separació, a part ser més intel·ligents que jo, i saber-ne molt més. Una d’elles, la primera setmana que assistia a l’escola –ho recordo molt bé–, em va invitar a una festa a casa seva, i me’n vaig alegrar molt. Però la meva padrina va escriure en nom meu una carta declinant formalment la invitació, i no hi vaig anar. Mai no anava enlloc.

—Puc fer-te una pregunta? –li vaig dir quan feia una estona que romaníem assegudes davant el foc.
—Cinc-centes –contestà l’Ada.
—El teu cosí, el Sr. Jarndyce. Jo li dec moltíssim. T’importaria descriure-me’l?
Bellugant enrere la cabellera rossa, l’Ada em dirigí una mirada tan sorpresa i enriolada que jo també em vaig sorprendre –en part per la seva bellesa, i en part per la seva estupefacció.
—Esther! –exclamà.
—Reina!
—Vols una descripció del meu cosí Jarndyce?
—Mai no l’he vist, reina meva.
—I jo tampoc! –replicà l’Ada.
Renoi, aquesta sí que era bona!

Fins l’onze de setembre, en dinou remeses setmanals, VilaWeb ens regala Bleak House (Casa Inhòspita), de Charles Dickens, traduïda al català per Josep Tebé. No deixem passar aquesta oportunitat. Cliqueu aquí i anireu a la pàgina on podreu descarregar els fascicles. Aquests quatre fragments corresponen a la primera remesa.

3 comentaris:

  1. Vaig a fer-hi un cop d'ull...!! Gràcies!

    ResponElimina
  2. Espero que es pugui carregar en eBook!! Llegir de la pantalla de l'ordinador cansa molt la vista... però diuen que les d'eBook no cansa :-)

    La versió que vaig llegir jo (traducció de Xavier Pàmies) té 1.118 pàgines hehehe... és una passada de llibre, i s'ha d'agafar amb il·lusió i amb ganes de gaudir-ne. Si ho fas així, estic segura que t'agradarà! ;-)

    ResponElimina
  3. Bleak Hourse, impresionant monument literarim certament.

    si entres a la dimensió bogarde, aleshores tot trontolla i encetes un camí diferent que mai podras abandonar.

    Mira: penyabogarde.blogspot.com

    ResponElimina