EL DRET A DECIDIR D'UN POBLE ÉS L'EXERCICI DE LA DEMOCRÀCIA EN ESTAT PUR. A QUI FA POR AIXÒ?

dimecres, 4 de juliol de 2012

Marxaré...

Marxaré discretament, aprofitant que ja ni tan sols t’adones si hi sóc o si no hi sóc.
Potser quan necessitis algú que t’escolti donaràs mil voltes amb la mirada estranyada de no trobar-me al teu costat, sense saber que ja fa temps que vaig agafar un altre camí.

La novetat sempre resulta més valorada.
Després, quan veritablement vulguis parlar amb algú, fes-ho amb tota aquesta gent que ara t’enlluerna...
No vols? Busques els amics de sempre?
Ja no hi són.

Nota: Tot això és fantasia, arran d'un escrit i un comentari que he llegit a un altre lloc...

4 comentaris:

  1. Uf, doncs és un escrit dur, eh. Suposo que molts ens hem trobat en una situació així, ho hem pensat, i al final, per més que diguem, sempre acabem estant allà. O no, qui sap. Però bé, la qüestió és que està molt ben recreada la sensació.

    ResponElimina
  2. M'agrada aquest escrit, encara que sigui dur.

    estaria bé que una persona en aquest cas, marxés discretament... a veure què passa... potser aleshores si que s'adonarien que no hi és i la trobarien a faltar

    ResponElimina
  3. XEXU, CARME, a vegades, llegint alguna cosa, et ve algun record, algun pensament, ho relaciones amb algun fet... i ha sortit aquest petit escrit. Sí que és una mica trist, o dur. A vegades no sabem valorar les persones que tenim més a prop per això, perquè "sempre hi són"... En fi, espero no haver-ho de concretar en res actual :-))

    ResponElimina
  4. M'agrada molt aquest escrit. No sé ben bé xq, si me'l faig proper o xq, xò és ben intens i tots ho hem sentit alguna vegada, crec.

    ResponElimina