El que em sembla interessant és pensar en quin moment vam deixar de pensar que en cada tasca que fem hi podem trobar alguna cosa divertida, com diu la Poppins. Suposo que és el moment en que perdem del tot la innocència.
Si et sóc sincera, això no ho he pensat mai, jo ;-) De petita, per exemple, era incapaç de creure que fer els deures pogués ser divertit de cap de les maneres... endreçar l'habitació? parar taula?... vull dir que... per aquesta part, malament :-))
El que m'agrada de la cançó (i que sí segueixo creient malgrat l'edat) és el fet que una cullerada de sucre et pot ajudar a empassar una medicina ben dolenta... i, clar, en sentit metafòric també... si m'he d'empassar alguna cosa que no m'agrada gens, busco immediatament l'equivalent al sucre (un pensament positiu, un record maco) i m'estalvio algunes males estones...
Una vegada vaig assistir a un petit concert d'uns nens britànics (sóc incapaç de recordar si eren anglesos o irlandesos) era una coral, estaven de gira per Catalunya... ens hi varem trobar de casualitat... bé, és igual. La qüestió és que van cantar aquesta cançó i la gent la corejava i donava tan bon rotllo... al final, la van haver de repetir ;-)
M'ha agradat sempre molt la banda sonora d'aquesta pel·lícula. Fa uns anys, en una Fira del Disc, vaig comprar un single on Salvador Escamilla cantava la versió catalana d'aquesta cançó de la píndola de sucre, la dels escura-xemeneies i la del "Supercalifragilisticespialidosus" (t'ho he posat de memòria per segur que està bé). :-D
A mi també, MAC!! ;-) És molt bona peli! Jo la vaig veure al cinema, a Tarragona (de reestrena, clar, suposo) que tindria uns 30 anyets :-DD Al cinema feia un freeeeed impressionant... però allí varem aguantar, perquè la peli s'ho val :-DD Ah i jo també sé escriure el Supercalifragilísticoespialidoso, però en versió original hehehe... I allò de esternocleidomastoideo i paraules llargues d'aquest estil... ;-)) Recordo la versió catalana, però, sincerament, no hagués sabut dir exactament com ho deia en Salvador Escamilla ;-))
Per cert... - Hi havia un home amb una pata de pal que es deia Pérez... - I com es deia l'altre cama?
Jo no vaig veure la pel·lícula al cine, però si per la tele encara que ja fa alguns anys. Però, i tant que recordo l'acudit de "la pata de palo que es deia Pèrez", no surt a l'escena on tots acaben flotant per l'habitació de tant de riure? :-D
T'has deixat "otorrinolaringólogo", que és la que a mi em feia més gràcia de dir. :-DDD
Em sembla que també la van fer per TV3 però no recordo (i no he pogut trobar) com es deia la "pata de palo" en català. Serà cosa d'iniciar una investigació més profunda. :-))
I amb "Los Machucambos" m'he quedat sense paraules, ha sigut la primera notícia que tinc d'aquest grup i encara estic impressionat. :-DDD
Hehehe no sé com li podrien posar en català... Puig? Pujol? ;-))
Ah!! bona la cançó dels Machucambos, eh? ;-)) Ma germana i jo la varem sentir fa anys en un programa de cançons "antigues" i ens va fer molta gràcia i se'ns va quedar la tornada :-DD
Aquesta cançó sempre m’agrada’t i no diem la pel•lícula, quan era més jove. La he vist unes quantes vegades.
Quan vaig anar a Salzburg, vaig visitar un cementiri, on es va gravar un tros de pel•lícula. Quan s’amaguen en el convent de monges. És un cementiri molt maco.
ai la veu de la Julie!!! quins records d'infància!!! a mi m'agradava que el xarop primer fos rosa i després verd. pensava que a mi m'agradava el xarop amb gust de maduixa.... ara ecs, tots els xarops dels grans són ben dolents!!!!!
Ma. VICTÒRIA.- Ai que em sembla que et confons de pel·lícula, crec que tu vols dir "Sound of the music" que en castellà es va traduir com "Sonrisas y lágrimas" que també és de la Julie Andrews :-) Aquesta que he posat jo és de la pel·lícula Mary Poppins... És que m'estranyava això del convent de monges i he estat buscant per Google i m'he adonat que segur que et referies a l'altre ;-)) Les dues tenen cançons maquíssimes i la Julie Andrews una veu espectacular :-)
RITS.- Ostreeees que m'he adonat que aquest post me'l va inspirar el teu post de l'Estació d'Anvers!! Una associació d'idees immediata entre les dues cançons!! hehehe Ah, jo sóc molt bona nena amb les medicines, quan s'han de prendre les prenc, encara que siguin dolentotes ;-))
JOSEP LLUÍS.- Això teu sí que és bona memòria i no aquesta mena de recordatori d'anècdotes poc pràctiques que tinc jo... Gràcies, carinyet!! Smuaaaaaaaac ;-))
Hehehe el petit SÀNSET segur que era un nen trapella i tenia por d'una institutriu :-DD Però mira, fins i tot sense venir, només amb el seu poder a distància, ja aconseguia que et portessis bé... És una crack la Mary!! :-)
El que em sembla interessant és pensar en quin moment vam deixar de pensar que en cada tasca que fem hi podem trobar alguna cosa divertida, com diu la Poppins. Suposo que és el moment en que perdem del tot la innocència.
ResponEliminaSi et sóc sincera, això no ho he pensat mai, jo ;-)
ResponEliminaDe petita, per exemple, era incapaç de creure que fer els deures pogués ser divertit de cap de les maneres... endreçar l'habitació? parar taula?... vull dir que... per aquesta part, malament :-))
El que m'agrada de la cançó (i que sí segueixo creient malgrat l'edat) és el fet que una cullerada de sucre et pot ajudar a empassar una medicina ben dolenta... i, clar, en sentit metafòric també... si m'he d'empassar alguna cosa que no m'agrada gens, busco immediatament l'equivalent al sucre (un pensament positiu, un record maco) i m'estalvio algunes males estones...
Una vegada vaig assistir a un petit concert d'uns nens britànics (sóc incapaç de recordar si eren anglesos o irlandesos) era una coral, estaven de gira per Catalunya... ens hi varem trobar de casualitat... bé, és igual. La qüestió és que van cantar aquesta cançó i la gent la corejava i donava tan bon rotllo... al final, la van haver de repetir ;-)
M'ha agradat sempre molt la banda sonora d'aquesta pel·lícula.
ResponEliminaFa uns anys, en una Fira del Disc, vaig comprar un single on Salvador Escamilla cantava la versió catalana d'aquesta cançó de la píndola de sucre, la dels escura-xemeneies i la del "Supercalifragilisticespialidosus" (t'ho he posat de memòria per segur que està bé). :-D
A mi també, MAC!! ;-) És molt bona peli! Jo la vaig veure al cinema, a Tarragona (de reestrena, clar, suposo) que tindria uns 30 anyets :-DD
ResponEliminaAl cinema feia un freeeeed impressionant... però allí varem aguantar, perquè la peli s'ho val :-DD
Ah i jo també sé escriure el Supercalifragilísticoespialidoso, però en versió original hehehe...
I allò de esternocleidomastoideo i paraules llargues d'aquest estil... ;-))
Recordo la versió catalana, però, sincerament, no hagués sabut dir exactament com ho deia en Salvador Escamilla ;-))
Per cert...
- Hi havia un home amb una pata de pal que es deia Pérez...
- I com es deia l'altre cama?
Hehehe... recordes? :-DD
Jo no vaig veure la pel·lícula al cine, però si per la tele encara que ja fa alguns anys. Però, i tant que recordo l'acudit de "la pata de palo que es deia Pèrez", no surt a l'escena on tots acaben flotant per l'habitació de tant de riure? :-D
ResponEliminaT'has deixat "otorrinolaringólogo", que és la que a mi em feia més gràcia de dir. :-DDD
A la versió original la pata de pal es diu Smith... o sigui, l'home es diu Smith, vull dir!! hahahaha :-DD
ResponEliminaMira!! Minut 4:45
http://www.youtube.com/watch?v=gx7lz5X2vKk
La veritat és que són uns actors de primera categoria, eh? les expressions, els diferents tipus de rialla... ;-))
A mi la paraula Otorrinolaringólogo em fa pensar en...
http://www.youtube.com/watch?v=aVIqiTHUP6c
Ai, que si ric molt m'agafa tos!! :-PP
Em sembla que també la van fer per TV3 però no recordo (i no he pogut trobar) com es deia la "pata de palo" en català. Serà cosa d'iniciar una investigació més profunda. :-))
ResponEliminaI amb "Los Machucambos" m'he quedat sense paraules, ha sigut la primera notícia que tinc d'aquest grup i encara estic impressionat. :-DDD
Hehehe no sé com li podrien posar en català... Puig? Pujol? ;-))
ResponEliminaAh!! bona la cançó dels Machucambos, eh? ;-)) Ma germana i jo la varem sentir fa anys en un programa de cançons "antigues" i ens va fer molta gràcia i se'ns va quedar la tornada :-DD
Aquesta cançó sempre m’agrada’t i no diem la pel•lícula, quan era més jove. La he vist unes quantes vegades.
ResponEliminaQuan vaig anar a Salzburg, vaig visitar un cementiri, on es va gravar un tros de pel•lícula. Quan s’amaguen en el convent de monges. És un cementiri molt maco.
ai la veu de la Julie!!! quins records d'infància!!! a mi m'agradava que el xarop primer fos rosa i després verd. pensava que a mi m'agradava el xarop amb gust de maduixa.... ara ecs, tots els xarops dels grans són ben dolents!!!!!
ResponEliminaEls nens eren anglesos, Assumpta. Sí, va ser un concert molt entranyable. :)
ResponEliminaMa. VICTÒRIA.- Ai que em sembla que et confons de pel·lícula, crec que tu vols dir "Sound of the music" que en castellà es va traduir com "Sonrisas y lágrimas" que també és de la Julie Andrews :-)
ResponEliminaAquesta que he posat jo és de la pel·lícula Mary Poppins... És que m'estranyava això del convent de monges i he estat buscant per Google i m'he adonat que segur que et referies a l'altre ;-))
Les dues tenen cançons maquíssimes i la Julie Andrews una veu espectacular :-)
RITS.- Ostreeees que m'he adonat que aquest post me'l va inspirar el teu post de l'Estació d'Anvers!! Una associació d'idees immediata entre les dues cançons!! hehehe
Ah, jo sóc molt bona nena amb les medicines, quan s'han de prendre les prenc, encara que siguin dolentotes ;-))
JOSEP LLUÍS.- Això teu sí que és bona memòria i no aquesta mena de recordatori d'anècdotes poc pràctiques que tinc jo... Gràcies, carinyet!! Smuaaaaaaaac ;-))
A mi aquesta senyora mai em va caure bé. Fins i tot patia de pensar que mai fes cap a casa. Per això, i només per això, procurava portar-me bé.
ResponElimina*Sànset*
Hehehe el petit SÀNSET segur que era un nen trapella i tenia por d'una institutriu :-DD
ResponEliminaPerò mira, fins i tot sense venir, només amb el seu poder a distància, ja aconseguia que et portessis bé... És una crack la Mary!! :-)
Ai, ai! Perdó una confusió la té qualsevol
ResponEliminaQuina patinadaaaaaaaaaa
Ma. VICTÒRIA, És que és la mateixa actriu, a les dues pel·lícules hi ha criatures i a les dues canta... era fàcil la confusió :-))
ResponElimina