EL DRET A DECIDIR D'UN POBLE ÉS L'EXERCICI DE LA DEMOCRÀCIA EN ESTAT PUR. A QUI FA POR AIXÒ?

dissabte, 19 de maig de 2012

L'avi

Avui hem estat tot el dia fora de Reus. Hem anat a l'enterrament d’un avi que tenia quatre néts. El més gran dels quatre farà dinou anys la setmana que ve. El més petit té onze anys i mig. Entre ells dos, un noi de setze i una nena de catorze.

El de setze i el d’onze són els meus nebots. El de dinou i la de catorze són els seus cosins. Tots quatre han crescut molt units. Les seves mares (una de elles és la meva cunyada) són, a més de germanes, bones amigues, companyes...

Mai havia vist uns néts plorar tant per la mort d’un avi. No havia vist plorar els meus nebots des de que eren nens petitons.

Jo ja sabia que el senyor Lluís era algú que estimava moltíssim els seus néts (algú súper afable amb tothom), que hi jugava, que els explicava històries que s’inventava per ells, que els anava a buscar a l’escola, que els duia a dinar a casa, que...

El que avui m’ha quedat claríssim és que els seus néts també l’adoraven i que el trobaran molt a faltar.

Després de tot, el sentiment que m’ha quedat, no ha estat de tristesa... al contrari... he pensat que els meus nebots (i els seus cosins, és clar) tindran, en el record de l’avi, un tresor i un exemple d’estimació. I segur, que al Cel, ell, n’estarà ben joiós...