EL DRET A DECIDIR D'UN POBLE ÉS L'EXERCICI DE LA DEMOCRÀCIA EN ESTAT PUR. A QUI FA POR AIXÒ?

divendres, 25 de maig del 2012

Forgotten sunglasses (Relats Conjunts) (Tercer)

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008



- No m’ho puc creure.
- Doncs creu-t’ho perquè jo era dins el despatx i ho vaig veure i sentir tot.
- Però és que és molt fort... Mai no m’ho hagués imaginat... – el noi afluixa el pas.
- No t’aturis, no perdis el ritme, Josep, camina home, o farem els cinc quilòmetres en un temps de vergonya.
- Es que avui estic cansat. La sorra crema més, es nota que ja ens apropem al juny... Va, explica, explica.
- Doncs això. Jo era dins el despatx. L’Herrera estava dictant una carta a la secretària nova, jo era a la dreta, arxivant aquell rotllo d’expedients impagats quan, tal com t’ho dic, s’obre la porta i entra en Llorenç, aixecant una escombra com si portés una llança, i, sense cridar gens, com si estès ben tranquil va i diu... Aaaaaaaaaaaaaiiiiii aaaaaaaaiiiiiii ooooooooohhh ostres, ostres...
- Sense cridar? Però si estàs cridant com un desesperat!!
- Calla, burru!! Que no veus que m’he fet mal? Ooooufff... ostres, sang! Merda!... Mira! Què és això? –senyala amb un dit a terra- He trepitjat unes ulleres!! Vidres!!... sang... Un imbècil s’ha deixat unes ulleres... ai, ai... ostres, que em fa mal, eh? ves, ves allí al puestu de la Creu roja, si us plau, Josep... ufff... que em marejo.

En Josep surt corrents cap al petit punt d’assistència de la Creu Roja i en Carles es deixa caure a terra, té un bon tall al peu i li roda el cap.

Com parlant per si mateix, va mormolant:
- Quina mala sort. Un bon tall, ostres... ufff... merda d’ulleres!

Fins que una veueta li contesta:
- Ja n’hi ha prou de queixar-se, eh? Que tu total t’has fet un tall al peu, però a mi m’has esclafat un ull!! Sí, sí... sóc jo qui parla... A tu, valent, que m’has aixafat sense cap consideració!! I a mi qui em curarà això, eh?



Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts.

13 comentaris:

  1. Caram, caram... les ulleres tenen vida o és que hi havia un ésser rere les ulleres? Això si que li faria mal! Estàs 'on fire', Assumpta!

    ResponElimina
  2. Tu veus algun ésser, XEXU? No hi ha cap ésser... és l'ull aquest incorporat a la ullera! Aquests ulls que em fan tanta angúnia, aisss pobre!!
    No existeixen ulleres amb ulls... això no és normal... però, en cas que existissin, suposo que si les aixafen... aissss... quin mal!!
    Hehehe Thanks! ;-))

    ResponElimina
  3. :) aquesta imatge dóna per molt! he, he, he... pobres ulleres!

    ResponElimina
  4. Hehehe. M'he imaginat les ulleres com si fossin un insecte estrany, com si el protagonista hagués xafat un escarabat gegant que l'ha picat i a més li parla.
    Aquest quadre és estrany i això té les seves conseqüències, no hi ha dubte! :-DD

    ResponElimina
  5. Molt bo! M'estava imaginant un home que s'havia deixat soterrar pels xiquets quan juguen a la sorra. M'ha passat com a en XeXu.

    ResponElimina
  6. És que no sabeu que els ulls poden parlar,
    de fet, ho fan sempre!!

    Molt bon relat, nina!

    ResponElimina
  7. CARME, A mi el quadre no m'agrada, em fa una sensació desagradable aquestes ulleres amb ulls... però el cert és que dóna per moltíssim!! Potser això vol dir que és un bon quadre! :-))


    MAC, Siiiiii, si!! Més o menys així és com jo ho havia imaginat... Aquesta "cosa" amb forma d'ulleres-amb-ulls té vida pròpia, descansa plàcidament a la sorra quan un humà la trepitja... i passa el que passa... (de fet, em vaig inspirar en el pobre Moggís hehehehe)
    Vols dir que aquest quadre no és una mica al·lucinògen?? :-DDD


    JOTAPE, Doncs potser podria ser... si tots dos heu vist el mateix :-))
    Però la meva idea és la que veu en MAC, aquestes ulleres són "alguna cosa que va sola" hehehe quan dic "una veueta"... i quan, de bon principi no se senten pas més crits humans, doncs era per mirar de plasmar això, que les ulleres "són" en sí mateixes :-))


    SA LLUNA, Una visió ben romàntica i ben certa!! Totalment d'acord... A mi sempre m'agrada mirar els ulls de la gent quan parlo, a vegades em diuen més que les pròpies paraules :-))

    ResponElimina
  8. No, si està molt bé. En la meua segona història, qui la conta són les ulleres. El que passa és que mentre anava llegint, m'he fet aquesta imatge.

    ResponElimina
  9. JOTAPÉ, I és clar que sí! ;-)) Això és lo bo de llegir els relats, que ens en podem fer la nostra imatge, veure-ho d'una forma diferent :-))
    Com tu dius encara és pitjor... aissss li havien esclafat un ull a una persona!! aaaaaggghh :-P :-P

    ResponElimina
  10. A mi tampoc m'agrada, mai no me'l penjaria a casa meva... el trobo desagradable... però mira, inspira històries.

    Jo penso que això no vol dir gran cosa de la qualitat del quadre. Potser sí que vol dir que és conceptual i dóna joc a les idees...

    ResponElimina
  11. CARME.- Exactament!! És desagradable... justament... Mai voldria jo tenir un quadre així penjat a casa... Però, si l'agafes en sentit ampli, poden sortir la tira d'històries: ja t'ho pots agafar per les ulleres, la mirada, la platja, la soledat... com "no diu res", doncs "li pots fer dir tot" :-))

    ResponElimina
  12. YÁIZA, És que unes ulleres ja no poden descansar tranquil·lament amb el seus ulls, prenent el solet, que sempre hi ha algun desaprensiu que les trepitja i els fa malbé el globus ocular, eh? :-)))

    ResponElimina